Poemes extrets del poemari, el cor quiet, de Josep Carner amb els següents poemes utilitzats com a inspiració per a la peça de dansa contemporània de la Raquel Anguita, integrant com a eina per a la composició artística, la llengua de signes catalana.
EL RAIG DE SOL
Hi havia cada dia
un raig de sol que t’esperava aquí,
i em feia companyia
amb un dolç aire de venir per mi;
dava un reflex al sostre
com un aiguatge de mil ulls movents;
en un joc de cristall s’emmirallava;
tots els seus grans de pols eren contents.
Durava encar, encar...
De ta cadira
al peu, ja començava de dubtar;
a pleret cada porta reseguía,
dissimulant que s’estirés enllà.
Era tan viu, que em creia de sentir-hi
el borinot que brum;
mos ulls deixaven aviat el llibre:
em coïen de llum.
Lent, decebut, el raig de sol partia,
i jo, tombat, li endevinava, ullcluc,
aquella cara tota seriosa
que fa als enterraments, greu i feixuc.
De cua d’ull -¿era amb despit o amb pena?-,
diagonal, em contemplava el raig;
i feia un salt en fora
abans de dir: -Me’n vaig.
NOCTURN
¿Quines són les imatges
que s’agiten al fons de vostres nits,
ocells planyívols, animals salvatges
quan les pobleu de queixes i de crits?
¿Voldrà lligar-se amb d’altres harmonies
la música de fulles, més suaus
de nits que no de dies?
¿Què cerca el vent nocturn a dins l’afrau?
Fins el penyal, guarnit de molsa bruna,
a mig pendís atrvessat i cot,
mig diríeu que viu sota la lluna
per bé que sigui indiferent a tot.
Serena, quietud, vent i tempesta,
posats de la foscor,
¿porteu alguna divinal requesta
en el ritme d’esperances i de por?
Almenys per mi, que entre la nit faig via
quan tanta d’animeta s’abalteix,
el gran drap de la nit es desficia,
l’obscuritat glateix.
Àngels, tal volta, elisianes roses
a frec esfullen de l’escat sentit;
o brollen veus parentes, de les coses,
que frisen demanant un esperit.
El floc tot argentat, la lleu temença
de l’herba i el brancam tan llargarut,
¿són un engay de nostra vana pensa
o un mot trágicamente inconegut?
Una remor que flota esmorteïda,
¿del passat o el futur és el trepig?
¿Són els difunts que capten a la vida
o els venidors que tusten al desig?
¿L’alè m’inspira d’una oculta raça?
Mon pensament, ¿qui esgarrit me’l féu?
Ah, fins em sembla com si fos ma passa
d’un altre, caminant darrere meu!
¿On és l’aigua del pou que mai s’obrí,
on el tresor colgat? Sóc a llur vora,
i jo que els cerco, n’he romàs defora,
com un que dorm, sens veure ni capir.
Amara de llum pia
-oh doll quiet i blanc
del pleniluni que engrandeix ma via-
la lassa i espectral malenconia
del nostre mur de fang.
TEMENÇA
El carro, ple de sol, no sap que deixa, reressagat,
un gran senyal de pols,
ni sap el vent que son aüc de queixa
de balma en balma es vagi fent més dolç.
Jo que distret he caminat debades
-i em cal anar vagarejant sens fi-,
temo sentir què dicen mes petjades
quan jo sembla que en fugi en mon camí.
PROXIMITAT DE LA MORT
La mort ve a passejar-se cada nit
Pel meu carrer, com un festejador,
I fa una serenata més fina que el sentit:
flautes d’angoixa i violins de por.
Sento la seva passa
que em glaça:
ara, subtil, s’acosta a un finestró
Cada nit mira una criatura mig erta,
cada nit senyala un brancal.
A l’endemà hi ha una finestra obert
I mig clos un portal.
I la gent es trasposta.
Resten mots cordials sense resposta
i besos sense dar. Tothom, ànima endins,
sent en el vell jardí créixer la brosta
dels pensaments roïns.
Ai!, ens fa la nostra ànima mesquina
veure que un altre mor;
mes si ve a nostra nuca l’aure fina
se’ns agenolla el cor.
No és que et plagui el gemec de les vies endolades,
oh dolç Seyor dels radiants palaus!,
és només que exhaurires endebades
tos missatgers suaus.
CANÇONETA INCERTA
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri Blau, color del cel,
diu: -Vine, vine!-
Però: -No passis! –diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull a l’hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
Qui sabrá mai aquet camí
a què em convida!
I és camí incert cada matí
n’és cada vida!
